FRIENDS, una sèrie mítica

Com bé diu el títol, la sèrie de televisió Friends és mítica. Aquelles petites històries de mitja hora ens entretenien, com un nen petit quan observa la seva primera joguina, perquè a part de ser històries lucratives i d'alt contingut humorístic, també aconseguien que l'audiència creés una forta empatia amb els personatges. Aquesta empatia es donava a causa de què els personatges no eren plans, sinó que estaven totalment recreats i eren rodons perquè tenien una pròpia vida, amb uns propis problemes i objectius a complir. A més a més, cada un d'ells era un món en particular que interactuava amb altres personatges que havia conegut durant el transcurs de la sèrie. Aquest fet aconseguia que l'audiència es sentís identificada amb almenys un dels protagonistes de la sèrie. Cadascú d'ells tenia allò tan especial que els feia tan diferents l'un de l'altre: Chandler, aquell home tan bromista i divertit; Joey, l'actor fracasat i seductor com ningú; Monica, la millor cuinera amb una mania exagerada d'endreçar; Phoebe; la noia hippie que ens deleitava amb les seves pròpies i inoblidables cançons; Ross, el professor tímid i enamoradís; i Rachel, la noia pija, simpàtica i amb una força de voluntat enorme.

Gran sèrie i grans actors, sense dubte. El meu preferit? Ross.

S'àttic teatre

Residents

GYPS- Residents, és una barreja entre periodisme d'investigació, concurs televisiu i marató benèfica. No hi ha dubte que és un fenomen social dins el món de la televisió. El nostre equip, es desplaça allà on hi ha un conflicte bèl·lic, un membre del nostre equip regala la jaqueta del programa a un civil, i aquest és informat que si la accepta entra a formar part d'un programa de televisió, i enregistrarem la seva vida contínuament. No sé si m'entén. Qui té la jaqueta, entra en concurs, així de senzill.

Direcció: Francesc Riera
Il·luminació: Equip tècnic del Teatre de Manacor Intèrprets: Sílvia Acedo, Bernat Adrover, Sílvia Bueno, Jesús Canales, Joan Nadal, Maria Andreva Ramos, Xisco Sierra

Passió pel teatre

Dia d’estiu. La calor i la pau s’encarreguen que faci un bon dia al meu poble, Manacor. És trenta d’agost de 2007, un dia normal, indiferent. Fins que em sona el despertador. Són les 07:30h. del matí. Ha arribat el gran dia i sé el que m’espera: un dia intens al Teatre de Manacor per acabar de muntar l’escenografia, revisar els llums i so, fer una italiana i, finalment, fer l’assaig general abans d’anar a dinar.
Una de les coses que més m’agrada és l’ambient del teatre, la seva gent, la seva forma de pensar i veure les coses i, sobretot, l’amor i dedicació que senten cap al teatre, igual que jo.
Són les 18:00h. de la tarda, he quedat amb el meu grup de teatre S’Àttic i el nostre director. Els nervis comencen a agafar protagonisme dins la sala, no deixem de contar les hores, minuts i segons que falten per sentir les primeres passes de gent entrant dins la sala, xerrant i rient, cercant una butaca per seure i esperar el començament de la funció, de la nostra funció.
El que sents minuts abans d’actuar, quan et trobes a darrera un teló, entre bambalines, amb la resta d’actors, tan nerviosos com tu, te n’adones que els llums de la sala es van apagant lentament, i comences a sentir una veu en off que es dirigeix al públic dient “Senyores, senyors, la funció és a punt de començar…” és indescriptible. Saps que aquell és el teu moment, el moment que has estat assajant, que has estat preparant i polint durant tot un estiu, i que has d’aprofitar des del primer instant en que s’obre el teló. Saps que ho has de donar tot, que has de fer el que t’encanta i saps fer: actuar.
Una vegada entro en escena, els nervis són els que em dominen, però en qüestió de segons agafo més força i més domini de la situació, de manera que cada vegada més, gaudeixo d’actuar.
El fet de veure un públic content amb el que ha vist, fa que et sentis orgullós amb tu mateix, et dóna ànims, energia, vida.

El teatre és una manera de viure, la meva.

Logotip del Teatre de Manacor